6 a 12 anys

L’afectivitat dels 0 als 12 anys

L’afectivitat, la necessitat de ser estimat i valorat, és el motor que posa en marxa qualsevol tipus de desenvolupament sensorial, motor, cognitiu, lingüístic i social.

En el desenvolupament de l’infant, la satisfacció correcta de les seves necessitats afectives bàsiques és imprescindible per assegurar un desenvolupament posterior integral de tota la seva personalitat.

La resposta socioafectiva es vincula a totes les situacions humanes, a les relacions interpersonals i socials, a problemes derivats del desenvolupament moral i sexual, a trets de personalitat. . . La nostra manera de relacionar-nos amb el món, la manera com ens entenem amb els altres i d’entendre els nostres sentiments, integren el desenvolupament socioemocional de la nostra personalitat.

L’afectivitat infantil: característiques bàsiques

L’afectivitat és un aspecte important en la conducta de l’ésser humà. Piaget, al principi de la seva obra, va reconèixer que l’afectivitat podia tenir el paper d’una font energètica de la qual dependria el funcionament de la intel·ligència, però exclou donar prioritat a l’aspecte afectiu per sobre de l’aspecte cognitiu.

Afectivitat i intel·ligència són indissolubles: la primera motiva i la segona estructura el pensament. L’afecte regula les energies dels actes. Tots els fenòmens que fan referència a la noció d’afectivitat com ara emocions, sentiments, interessos o actituds són sempre en relació amb l’altre, en relació amb l’objecte; això significa que el desenvolupament afectiu és indissoluble del desenvolupament de la socialització (relacions interpersonals, amb els pares, etc.) i inseparable del desenvolupament de la personalitat.

Hi ha una especificitat infantil de maneres de sentir, pensar i actuar que cal respectar i tractar de descobrir. La vida afectiva del nen és la base de la vida afectiva de l’adult, ja que n’estructura el caràcter i la personalitat.

No existeix una teoria única o dominant des de la qual es pugui abordar l’afectivitat dels infants. Ens trobem conductes (de dependència, hostilitat, por, agressió, etc.) que són motivades per emocions o sentiments. Podem definir l’afectivitat o la vida afectiva com els estats que ens afecten de manera agradable o desagradable. 

Evolució dels processos afectius de zero a sis anys

L’afectivitat, en els primers mesos de vida, com ja sabeu, sorgeix en forma de reflexos, de respostes a estímuls derivats de les necessitats primàries: el nadó plora quan té gana, quan té son, quan se sent incòmode. Així, doncs, el plaer i el dolor estan íntimament lligats a la satisfacció o no satisfacció de les seves necessitats. Gradualment, les seves percepcions és carregaran d’afecte i es polaritzaran vers el que és agradable i desagradable, vers la satisfacció i tensió, encara en vinculació amb el seu cos. Posteriorment, els estats afectius, emocions i sentiments, van adquirint una diferenciació i és van fent cada vegada més conscients i més complexos.

El desenvolupament del concepte de si mateix és un aspecte molt important en la formació de la personalitat global de l’infant i no podem deslligar-lo de l’evolució de l’adquisició de l’esquema corporal, en què els factors socials i afectius tindran una gran influència. En el desenvolupament afectiu, totes les teories psicològiques coincideixen a afirmar la gran importància que té la relació del nadó amb la seva mare i a destacar la repercussió que té en el desenvolupament emocional la modalitat qualitativa del vincle mare-fill, que posteriorment serà mare-fill-pare.

L’establiment de vincles afectius segurs i estables durant les primeres etapes de la vida de l’infant constitueix un aspecte essencial del seu desenvolupament. L’infant es pot sentir amenaçat per l’altre quan percep que li pot usurpar allò que posseeix, sigui seguretat, afecte o estatus. Aquest temor és el que es coneix amb el nom de gelosia.

Conflictes en el desenvolupament afectiu

El desenvolupament humà en aquestes edats té unes característiques especials, sobretot per la quantitat de canvis que se succeeixen com a condició indispensable per a aconseguir l’adaptació a la realitat. Aquests canvis que, en condicions favorables, generen progressos i conquestes, també generen ansietat en la vida de l’infant perquè es produeixen per mitjà d’un procés lent, conflictiu i dolorós.

El desenvolupament no seria possible, si no existís el conflicte. Així doncs, ànims i paciència.

Educació de l’afectivitat del 6 als 12 anys

Els pares són els principals responsables de l’educació dels seus fills, i per tant, a ells correspon, no només impartir aquesta educació, sinó triar els seus col•laboradors en aquesta tasca educativa i supervisar les possibles influències de l’entorn. Per a educar bé als fills, cal que prèviament els pares tinguin:

  • Projecte educatiu comú (valors, criteris, metes)
  • Informació veraç sobre sexualitat humana i afectivitat.
  • Coherència educativa (ser exemple i testimoni).

Els sentiments constitueixen la forma més freqüent de viure l’afectivitat. El sentiment gratificant per excel.lència, es l’AMOR. Prof. Enrique Rojas

Actualment hi ha una trivialització del tema del amor, desvirtuant la seva veritable essència. Un exemple el tenim en la desafortunada expressió “fer l’amor”, en la que la paraula amor, s’utilitza per a referir-se, a la realització d’un acte purament sexual, com és un coit, absent en la major part del sentiment amorós.

D’altra banda, existeix en l’ambient una sèrie de conceptes i idees errònies que poden desorientar als nois i noies d’aquestes edats, ja que es redueix l’afectivitat a allò purament sexual, caient en la genitalitat exclusiva; ens venen la idea que plaer és sinònim de felicitat i després s’acaba en fustració. La fidelitat es veu com una limitació i la castedat com una repressió.

Serà en la preadolescència que hem d’orientar als nois i noies a orientar els seus sentiments i tendències. Que aprenguin a diferenciar entre:

  • Amics/gues – companys/es – coneguts-des – col.legues
  • Atracció – enamorament – amor veritable

Que aprenguin a valorar, cuidar i respectar la seva intimitat com a essència de la seva persona
Que aprengui a valorar i cuidar el pudor, que respectin el seu propi cos i el dels altres.
Que aprenguin a valorar i respectar a l’altre sexe: coneixent les diferències entres ells, ajudant a observar el fet natural que home i dona són diferents però complentaris.
I finalment desenvolupar el seu autodomini. Trobar límits als seus desitjos i ànsies de llibertat i saber acceptar-los. Aquest és un exercici d’autodomini que posa en joc la voluntat i l’ús de la llibertat del futur adolescent.

 

Efrén Bastida
Orientador familiar, profesor y Directivo de Primaria en el colegio Xaloc

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *